Hoy quería exponer esta frase que he leído en un portal de red social y me ha gustado mucho. Debemos aprender de todos siempre... seguir aprendiendo..
jueves, 9 de julio de 2009
"A veces setimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota" (Teresa de Calcuta)
Hoy quería exponer esta frase que he leído en un portal de red social y me ha gustado mucho. Debemos aprender de todos siempre... seguir aprendiendo..
martes, 30 de junio de 2009
Alguns petits errors
De manera inconscient ens atribuim els encerts gairebé amb una rapidesa fulminant. Tanmateix ens els atribuim, però, amb certa humilitat afortunadament. No és menys cert que els errors no ens els podem atribuir, ja que sempre i recalco sempre acaben éssent no totalment titularitat d'una persona i tot i que si en un moment donat, podem dir que la nostra acció ha estat determinant, no podem arribar a assumir-ho com caldria. També és cert que els errors, certament, són atribuibles a moltes circumstàncies.
La veritat és que els encerts passen de forma planificada, donat que ens ho pensem, i li donem forma amb la nostra acció educativa, mentre que els errors no estan planificats o si més no, els podem preveure, intentar evitar-los però finalment es produeixen.
Quan aleshores tenim un error de facto davant la nostra cara, no podem fer res més que afronar-lo pero no enfrentar-lo, donada la mirada positiva que hom ha de posar en qualsevol situació nova, tant bona, com dolenta. De manera que cal romandre tranquil, estar més atent que mai, actuar amb la major brevetat possible però sense precipitar-se, ja que el plantejament estadístic dels errors com a mesura estimable, també es produeix en educació i en general a la nostra vida.
- Què fer en una situació de risc?
Quan en infància parlem de risc ens limitem la visió de la intervenció que pot fer el professional dels 0 als 18 anys en aquest Estat, com a mínim. També és cert que encara no estem preparats per abordar amb eficàcia la intervenció que es produeix durant aquesta etapa però que tindrà efecte en el futur, un cop asolida aquesta edat o en els moments a punt de fer-ho, quan la infància deixa d'estar en un risc (o perill de patir una situació de risc) i es converteix en un adult en risc.
Convindria definir el risc que pot patir l'adult (ahir infant o jove). El risc en majúscula ja no seria si aquest adult té un comportament més o menys social, millor o pitjor, més col.laboratiu o menys ni tampoc si serà més o menys altruïsta. El perill evident (latent) serà com A-frontara la vida sense un tutor que l'acompanyi? Qualsevol infant amb una família o un tutor al darrera té qui el guia i tot i ser una persona independent que exerceix la seva independència, hi ha qui resolgui i qui respongui a les preguntes. Però qui ens fa les preguntes el dia abans de complir els 18? quí ens acompanyarà el dia després de complir-los? La vida constitució ens dóna la resposta. L'Estat ho fa, però no de la mateixa manera que mentre som infants.
L'intervencionisme de l'Estat passa a ser de protecció a control, de manera que perdem la perspectiva de recolzament, d'aprenentatge, de saviesa que sempre es troba en el sustrat de totes les accions educatives; socials i familiars. Com canviar un model com el que vivim no és la solucuó que cerco en aquest article. El que vull és tenir 17 anys i 364 díes de vida i fer-me tantes preguntes com pugui, donat que si no me les faig, mai trobaré la manera de cercar les respostes quan compti amb 18 anys i 1 dia. (que més que una majoria d'edat sembla una "condemna")
La veritat és que els encerts passen de forma planificada, donat que ens ho pensem, i li donem forma amb la nostra acció educativa, mentre que els errors no estan planificats o si més no, els podem preveure, intentar evitar-los però finalment es produeixen.
Quan aleshores tenim un error de facto davant la nostra cara, no podem fer res més que afronar-lo pero no enfrentar-lo, donada la mirada positiva que hom ha de posar en qualsevol situació nova, tant bona, com dolenta. De manera que cal romandre tranquil, estar més atent que mai, actuar amb la major brevetat possible però sense precipitar-se, ja que el plantejament estadístic dels errors com a mesura estimable, també es produeix en educació i en general a la nostra vida.
- Què fer en una situació de risc?
Quan en infància parlem de risc ens limitem la visió de la intervenció que pot fer el professional dels 0 als 18 anys en aquest Estat, com a mínim. També és cert que encara no estem preparats per abordar amb eficàcia la intervenció que es produeix durant aquesta etapa però que tindrà efecte en el futur, un cop asolida aquesta edat o en els moments a punt de fer-ho, quan la infància deixa d'estar en un risc (o perill de patir una situació de risc) i es converteix en un adult en risc.
Convindria definir el risc que pot patir l'adult (ahir infant o jove). El risc en majúscula ja no seria si aquest adult té un comportament més o menys social, millor o pitjor, més col.laboratiu o menys ni tampoc si serà més o menys altruïsta. El perill evident (latent) serà com A-frontara la vida sense un tutor que l'acompanyi? Qualsevol infant amb una família o un tutor al darrera té qui el guia i tot i ser una persona independent que exerceix la seva independència, hi ha qui resolgui i qui respongui a les preguntes. Però qui ens fa les preguntes el dia abans de complir els 18? quí ens acompanyarà el dia després de complir-los? La vida constitució ens dóna la resposta. L'Estat ho fa, però no de la mateixa manera que mentre som infants.
L'intervencionisme de l'Estat passa a ser de protecció a control, de manera que perdem la perspectiva de recolzament, d'aprenentatge, de saviesa que sempre es troba en el sustrat de totes les accions educatives; socials i familiars. Com canviar un model com el que vivim no és la solucuó que cerco en aquest article. El que vull és tenir 17 anys i 364 díes de vida i fer-me tantes preguntes com pugui, donat que si no me les faig, mai trobaré la manera de cercar les respostes quan compti amb 18 anys i 1 dia. (que més que una majoria d'edat sembla una "condemna")
viernes, 12 de junio de 2009
Alguns petits encerts...
Els meus professors i professores de la facultat, l'Hebe, la Violeta i en Segun, especialment, em van ensenyar el triangle de l'educador social. Ve a ser una chuleta per recordar dues coses. Una la resposta a una pregunta segura dels examens i els treballs. La segona la veritat de l'acció social.
En tota acció educativa veiem aquest triangle reflexat. Es un triangle compost en els seus vèrtex pel Subjecte de l'educació, l'agent de l'educació i el fet cultural. El primer, s'anomeni com s'anomeni, esdevé l'usuari, l'amic, el familiar, el menor, l'adult, el pres,... L'agent de l'educació sóc jo. La cultura o el fet cultural esdevé allò més complicat, al meu entendre de descriure. El fet cultural serà el ve`hicle però també la finalitat de tota acció. El vehicle perquè ens permet moure'ns des d'on som fins a on volem arribar. La finalitat perquè un cop ens traspassi la cultura ja no hi ha marxa enrera per arribar al canvi positiu.
Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sovint em sento atrapat, encallat i sol i noto com una brexa s'obre davant meu, als meus peus i això m'indica que alguna cosa no va bé, que cal fer un canvi ràpid. En les meves intervencions educatives, tot i seguir i perseguir metodologíes i objectius pensats i programats, em veig obligat a pivotar sobre situacions que paralitzen el procés d'obtenció dels objectius. Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sí ho repeteixo perquè em fan sentir bé, ja que gràcies a ells he omplert les bateríes educatives i he aconseguit donar poténcia i seguir avançant en aquest camí. Aquests encerts són fruit de vivències, lectures i en definitiva de fets culturals que em permeten aconseguir-ho. Per exemple ahir vaig anar a participar d'una xerrada sobre un projecte amb joves dins dels Instituts. És un projecte novedós i que com tots, al principi esta pendent d'un fil. No obstant em va transmetre l'energia per buscar alternatives a les meves intervencions. Alternatives potser alegals però de cap manera il.legal o immoral que "borejant les fornteres" (Saül Karsz) m'han donat noves energies per seguir. Avuí per tant ho vull tornar a dir he tingut un petit encert!!
Els infants i els seus familiars que viuen en una situació de pèrdua (pèrdua de l'autoriat, pèrdua del sentit de dret i obligació a educar, pérdua d'autoconcepte, en resum pèrdua d'un model a seguir) s'aferren a continuar amb allò que sempre NO els ha funcionat, donat que els condueix a situacions emocionalment desfavorables. Aconseguir crear una situació de guany (guanyar autoritat, autonomia moral, en resum guanyar un model a seguir que condueixi a situacions emocionalment favorables).
Totes les pèrdues signifiquen el guany d'alguna cosa. Fins i tot la pèrdua de comunicació, ens comunica desacord. Quan un usuari calla, esdevé en realitat un crit! Realment hem d'anar cap a un canvi de paradigma donat que el paradigma social no és coherent amb les normes passades. Quan ens deien abans, "quien calla otorga" avuí ens diuen "qui calla t'ho està dient tot". De manera que hem de tornar a aprendre a llegir i com tots sabem, com més grans som més ens costa tornar a aprendre si no ho fem a total determinació, hi trobem sentit i ens esforcem.
En tota acció educativa veiem aquest triangle reflexat. Es un triangle compost en els seus vèrtex pel Subjecte de l'educació, l'agent de l'educació i el fet cultural. El primer, s'anomeni com s'anomeni, esdevé l'usuari, l'amic, el familiar, el menor, l'adult, el pres,... L'agent de l'educació sóc jo. La cultura o el fet cultural esdevé allò més complicat, al meu entendre de descriure. El fet cultural serà el ve`hicle però també la finalitat de tota acció. El vehicle perquè ens permet moure'ns des d'on som fins a on volem arribar. La finalitat perquè un cop ens traspassi la cultura ja no hi ha marxa enrera per arribar al canvi positiu.
Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sovint em sento atrapat, encallat i sol i noto com una brexa s'obre davant meu, als meus peus i això m'indica que alguna cosa no va bé, que cal fer un canvi ràpid. En les meves intervencions educatives, tot i seguir i perseguir metodologíes i objectius pensats i programats, em veig obligat a pivotar sobre situacions que paralitzen el procés d'obtenció dels objectius. Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sí ho repeteixo perquè em fan sentir bé, ja que gràcies a ells he omplert les bateríes educatives i he aconseguit donar poténcia i seguir avançant en aquest camí. Aquests encerts són fruit de vivències, lectures i en definitiva de fets culturals que em permeten aconseguir-ho. Per exemple ahir vaig anar a participar d'una xerrada sobre un projecte amb joves dins dels Instituts. És un projecte novedós i que com tots, al principi esta pendent d'un fil. No obstant em va transmetre l'energia per buscar alternatives a les meves intervencions. Alternatives potser alegals però de cap manera il.legal o immoral que "borejant les fornteres" (Saül Karsz) m'han donat noves energies per seguir. Avuí per tant ho vull tornar a dir he tingut un petit encert!!
Els infants i els seus familiars que viuen en una situació de pèrdua (pèrdua de l'autoriat, pèrdua del sentit de dret i obligació a educar, pérdua d'autoconcepte, en resum pèrdua d'un model a seguir) s'aferren a continuar amb allò que sempre NO els ha funcionat, donat que els condueix a situacions emocionalment desfavorables. Aconseguir crear una situació de guany (guanyar autoritat, autonomia moral, en resum guanyar un model a seguir que condueixi a situacions emocionalment favorables).
Totes les pèrdues signifiquen el guany d'alguna cosa. Fins i tot la pèrdua de comunicació, ens comunica desacord. Quan un usuari calla, esdevé en realitat un crit! Realment hem d'anar cap a un canvi de paradigma donat que el paradigma social no és coherent amb les normes passades. Quan ens deien abans, "quien calla otorga" avuí ens diuen "qui calla t'ho està dient tot". De manera que hem de tornar a aprendre a llegir i com tots sabem, com més grans som més ens costa tornar a aprendre si no ho fem a total determinació, hi trobem sentit i ens esforcem.
martes, 24 de marzo de 2009
Les intervencions educatives familiars
Darrerament estic "gaudint" de l'intervenció familiar dins del context de l'educació. He descobert algunes veritats que de forma totalment egocèntriques em fan tenir sentiments diferents.
Una de les veritats que he experimentat és la de no ser jo. En tant que pèrdua d'identitat o de pertinença. Tanmateix això em porta a elaborar una reflexió sobre què faig, per què ho faig i realment descriure, primer a mi mateix i després al món, quí sóc jo.
La composició del jo, dins d'un context social, és un concepte segurament més proper a la psicologia que no pas a l'educació social, però en tant que som persones que fem de quelcom (una professió), també hem de contemplar com projectem el nostre coneixement i de quina manera ho fem, per tal de no perdre la perspectiva de l'acció motivadora, quan fem de professionals i l'acció de reflexió moral quan som persones.
Així doncs, sota aquesta premisa, allò pel qual eduquem ha d'èsser en certa manera una projecció de coneixements i de formes de ser, fer, estar i aprendre dels altres, pels altres i cap els altres. Oferint i deixant remenar i triar. Així podrem construir la maduració, l'aprenentatge i el progrés personal. Vicens Ferrer i Guàrdia, Paulo Freire, però d'altres també, milions d'altres persones ens ho intenten mostrar, nosaltres remenem i triem, però la tria ningú ha dit que sigui senzilla. De fet, és la dificultat el que fa que es consolidi, que es quedi dins nostre recalcitrada i que es vegi per fora nostra impregnat, els aprenentatges que assolim.
Les intervencions educatives familiars, també han obert un ampli ventall de sensacions positives, humanes i quotidianament contemporànies. Si bé la darrera reiteració literària, segurament a nivell formal deixa molt que desitjar, allò que vol significar té tota la llicencia conceptual que fa que tingui sentit. La quotidianitat contemporania esdevé un entrellat, una xarxa, un cabdell que com més volem desentortolligar, a vegades més emboliquem. D'aqui que les receptes actuals i les doctrines que fem i ens fan fer, no sempre ajuden a aconseguir objectius pedagògics que, negre sobre blanc, s'amunteguen en els calaixos i carpetes. És doncs el moment històric de fer una reflexió? un replantejament? Jo crec que sí i no sóc l'únic. Però deixem-nos d'històries. Estic segur que no sóc pas el primer que ho planteja, així doncs... i recordant l'Ismael Serrano.. si jo sóc una petita gran superpotència, a què espero per funcionar a plè rendiment?? Jo sé que t'espero a tu...Una de les veritats que he experimentat és la de no ser jo. En tant que pèrdua d'identitat o de pertinença. Tanmateix això em porta a elaborar una reflexió sobre què faig, per què ho faig i realment descriure, primer a mi mateix i després al món, quí sóc jo.
La composició del jo, dins d'un context social, és un concepte segurament més proper a la psicologia que no pas a l'educació social, però en tant que som persones que fem de quelcom (una professió), també hem de contemplar com projectem el nostre coneixement i de quina manera ho fem, per tal de no perdre la perspectiva de l'acció motivadora, quan fem de professionals i l'acció de reflexió moral quan som persones.
Així doncs, sota aquesta premisa, allò pel qual eduquem ha d'èsser en certa manera una projecció de coneixements i de formes de ser, fer, estar i aprendre dels altres, pels altres i cap els altres. Oferint i deixant remenar i triar. Així podrem construir la maduració, l'aprenentatge i el progrés personal. Vicens Ferrer i Guàrdia, Paulo Freire, però d'altres també, milions d'altres persones ens ho intenten mostrar, nosaltres remenem i triem, però la tria ningú ha dit que sigui senzilla. De fet, és la dificultat el que fa que es consolidi, que es quedi dins nostre recalcitrada i que es vegi per fora nostra impregnat, els aprenentatges que assolim.
moraleja... l'educació és cosa de tots!!
miércoles, 1 de octubre de 2008
Em deixeu passar?
Ahir no sé si em va passar una cosa que un experimenta una vegada cada cop que tracta amb un diguem-li "usuari". Quan a la feina entra un nou usuari amb el qual has de treballar més en profunditat que amb d'altres, busques els teus registres empàtics per tal d'apropar-te, sentir-te com ell i des d'aquest punt començar a treballar la problemàtica conjuntament amb ell/a. D'això tècnicament en podem dir el punt zero de treball. Aquest punt zero, no comença el dia u de la relació. Sovint, però, en les feines que impliquen una relació educativa i una relació humana, acostuma a adequar-se el temps de punt zero de treball a un moment determinat. Jo tinc situat el punt zero entre la primera i la segona setmana de coneixement mutu. No obstant darrerament i amb aquest "usuari" el punt zero potser es va produir ahir nit, i dic potser per què no n'estic segur. No obstant si hi va haver alguna cosa. Això no seria rellevant si no fos que aquest usuari ja porta uns dos mesos de relació educativa amb mi i encara no m'ha obert la porta.
Sempre hi ha una manera o vàries d'aconseguir que t'obrin la porta però no sempre ho esbrines quan es voldria.
martes, 26 de agosto de 2008
quiero aparecer en el nº1 del google!!!!
Estos días he tenido la tentación de mirar en que puesto aparecía mi página de blogspot en el google y efectivament no aparecia a menos que realizase una búsqueda muy especifica (es decir el nombre del blog entre comillas). Entre tanto he sondeado el calado que mi página tiene en el interés de la gente a los que he pedido que escriban y tampoco ha tenido un puesto destacado pur uno u otro motivo.
En definitiva, el blog sirve entre otras cosas como modo de expresión, qual un cuadro a su artista uno intenta plasmar algo de si, y muy habitualmente, no nos desengañemos, al pintor le sirve más pintarlo que que aparezca en el numero uno de google. Y esto es algo que tiene que ver con la condición humana. En este sentido, la condición humana nos hace pasar el mal rato de necesitar, inexplicablemente, el contacto social, con el resto. Siendo el resto cualquiera de los 5 mil millones de personas del mundo.
Por qué la condición humana se reduce a lo social, es un hecho antropológico que me encantaría abordar más profundamente, así ue como viene siendo habitual, quien quiera decir algo, ahí está mi invitación... yo atacaré de nuevo, pronto.
sábado, 16 de agosto de 2008
L'A-mor-T
A petició d'una amiga...
amor
m. Sentimiento hacia otra persona que naturalmente nos atrae y que, procurando reciprocidad en el deseo de unión, nos completa, alegra y da energía para convivir, comunicarnos y crear. www.rae.es (Real Academia Española)
love
1. to have a great affection for a person or thing
amour
Intérêt, goût très vif manifesté par quelqu'un pour une catégorie de choses, pour telle source de plaisir ou de satisfaction www.larousse.fr (francés)
L'Amor com vaig introduir a l'anterior article pot esdevenir un fet vital (de la vida) que ens marca la bondat o maldat de l'acte educatiu vers l'infant. Però amar, té moltes acepcions que disten d'aquest sentit tot i que radiquen sempre en un nexe comú. Malgrat els diversos sentits i direccions que pot prendre la paraula, l'amor concebut com a tot això que he escrit al principi és la part inalienable i necessaria (tot i que no suficient de l'ésser humà).
L'Amor entés com jo l'entenc és un camp ampli, sovint difús i sobretot molt molt íntim. El meu amor és meu i de ningú més. És un AMOR en majúscules, amb codi de barres, públic en expressió però privat en decisió. L'amor que jo sento és un amor platònic (http://http://es.wikipedia.org/wiki/Amor_plat%C3%B3nico).
Com que és privat en la decisió, jo decideixo a qui amar i a qui no, per tant expressar públicament i lliurement aquest amor depén en primer lloc de mi però no solament. També depén de les acollides que rebi per part de la resta. A aquells i aquelles a les que oferir el meu amor. Així doncs per a mí pot arribar a ser passional i intens l'amor a tothom, de maneres diferents.
L'amor ha d'ésser oferit a tothom, a l'espera de rebut i en tant que aquest rebut sigui més o menys profund, íntim i passional, serà més o menys considerat. La consideració que jo li tinc a totes i tots aquells a qui amo, és conegut per elles i ells en quina mesura i acceptat també en el gradient corresponent.
Això si, l'advertència que sempre marca el límit, és un contracte entre l'amat i l'amant recíproc, el qual mai, sota cap concepte ha d'arrebassar els límits ètics, estètics i morals, sino ja no pot ser considerat amor (al menys el meu amor).
arribats a aquest punt depén de qui rebi el meu article d'A-mor-T te tot el dret d'escollir el prefix o sufix que "s'estimi" més en relació al meu amor.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
